La XarXa.

Teranyina de geometria capriciosa.

Sovint vivim pensant que som aranyes àgils, de vuit potes peludes i ulls enormes, rodons i foscos. I creiem teixir una teranyina de finíssim fil transparent i d'ordenada geometria aracnocèntrica. Trobem un branquinyol sec des del que projectar el primer fil. I el creuem espai enllà fins a la fusta vella d'una finestra opaca i cega. I resseguim el marc esclovellat fins retornar a la branca de minúscula sequetat. I tanquem el perímetre pensant que ens està quedant prou bé. I regirem el circuit. I passen els anys. I algún que altre hivern. I sentim com sacseja el vent, o l'aire, o els bufets d'altres animalons. I valents pensem que la xarxa aguanta. L'esmenem. I un dia, convençuts, ens situem en el centre exacte de la creació. Amb satisfacció mirem al nord, al sud, a l'esquerra i a la dreta. Imaginem l'enveja que bull al cor verd d'altres aràcnids. I acariciem amb les mandíbules cansades les potes peludes convençuts de que hem treballat per ser aranyes de bé. Però incòmodes descobrim unes fibres quitinoses, velades, que surten de la nostra esquena. I certa immobilitat ens bufeteja la cara a mida que recuperem conciència de que alguna cosa no funciona com voldriem. I entenem que pensant en ser aranyes algú ha bloquejat les nostres ales. I l'abraçada que ens tiba no és res més que seda de la que està feta la xarxa que ens serveix d'orgull i de catifa. I sabem que és tard. Potser massa. L'enganxifosa mortalla ens permet veure com s'apropa una aranya de debó. Creiem veure com somriu just abans de que tanqui el capoll amb el que ens ha atrapat.

Ser mosca somiadora mai ha estat un bon negoci.